Per a què?

Aquells qui transmetem la pràctica del yoga i la meditació, així com la teràpia, la psico-teràpia i altres formes de cura física, psíquica i emocional, podem convertir-nos en aliats de l'opressió. El pitjor que ens pot passar no és, només, ser canals (un més) de l'estètica o el narcisisme, sinó esdevenir desbrossadors, neteja-canonades, del sistema. I sistema vol dir, per se, immobilisme, estancament i delegació d'una vida, la pròpia, no qüestionada. El més comú és que hom s'acosti a la pràctica, no tant per un neguit existencial (malgrat que, sovint, hi és, de fons, com humus nodrisser), com per l'esperança (ai, la vella hipnòtica!) que pot tractar-se a sí mateix com objecte, producte productiu, que pot arranjar, recompondre i reanimar. Així, la pràctica no és experiència en sí mateixa, ni descoberta de la meta-realitat ni qüestionament del sentir o del pensar; no hi ha una actitud de sorpresa. Hi ha, sobretot, voluntat d'alleugiment i, fins i tot, voluntat de no sentir, en un extrem, o voluntat de la hiper-sensació, en l'altre, que són cares de la mateixa moneda egoica. La pràctica esdevé un recurs més de la psicopatia global. Esdevé auto-ajuda, que és tan "auto" que allibera de responsabilitat concreta els grillons que ens fan sagnar. L'única pseudo-responsabilitat que els adjudiquem és la llançada, projectada, com a eterna queixa inconseqüent. Esperem poder aguantar una mica més; no esperem res de l'estructura. Som una societat psicopàtica perquè ens hem convençut que podem (o que hem de) aguantar més (i, fins i tot, ens reptem, competim, ens incitem entre nosaltres) i, alhora, no qüestionem la imposició forània. Som com nens embolicats, dividits entre la condescendència acotonada que ens fa passius i tous, i l'autoritat desafiant, demandant i acotadora que ens fa voler una fita que no és la nostra. I la remor de la queixa funciona a mode de descompressor intermitent. Busquem les faldilles de la mama per ploriquejar que el papa és dolent, mentre somiem alhora que som el pare, que som Ell, el poderós. Jo també vull ser Déu. No qüestiono l'estructura, vull ser dels de dalt. Encisat amb carmelets i distraccions o hiperalimentat de narcisisme, quan m'esgoto o em desgasto, recorro a estimulants o fàrmacs. El yoga (i una llarga llista de pràctiques i tècniques alternatives) pot funcionar com un i altre, estimulant o fàrmac, en versió eco. Lila (Mariona Puigferrat)

Tags:

Entrades recents
Cerca per etiqueta
  • Facebook
  • YouTube
  • Instagram